MIRALL

 


quánta vida hi ha en les lletres!
quan de sentit en les paraules!
i és que res és cert i tot és veritat
la certesa és el que vivim
el que sentim, el que estimem
el que és a dins...

quan em miro al mirall
el que es veu no és el dins
no és el que sento
ni tant sols puc tocar
allò que m’habita,
però...
sé que surten de dins
les paraules estranyes
i les lletres barrejades
i l’acceptació de les absències
i l’enteniment de les distàncies
és des de dins
que aprenc a seguir
i acceptar...
el rostre reflectit en el mirall


*


Comentaris

  1. Puc ornamentar les paraules
    perquè vegis el que no es cert
    i et digui lo equivocat.
    El meu full blanc
    pot ser si vull el reflex
    d’un mirall esbiaixat
    on no reconeguis
    el que veus
    ni notis la certesa
    del que imaginis.
    Però perquè he de desdibuixar
    els sentiments
    amb les paraules, si el que vull
    es tot el contrari?
    Quan els meus mots entrin dins teu,
    desitjo que siguin planers
    i llisquin fins la porta del cor
    on amagues la resta
    de les coses importants,
    surtin o no a la mirada reflectida
    d’un ancià mirall.

    ResponElimina
  2. El mirall nomes ens mostre el embolcall de lo que som i nomes un mateix, sap del cert, què i conté !.
    Salut :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exacte, Artur!! només un mateix sap el que hi conte, però de vegades m'agradaria treure l'embolcall i veure com és això que no és veu...
      Salut, per seguir imaginant com és... :)

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

agraïda sempre...