... temps d’estiu i el meu cor tremolava per aquell temps tant breu i tant immens que havíem de trobar-nos, agafo el tren que en el breu espai d’unes hores em duria al teu costat... ulls oberts en el trajecte i el pensament perdut, l’estació, el metre, l’hotel i tu... successos continus, controlats, a prop de deixar-se complir... el rellotge seguia el seu curs, semblava que anava més a poc a poc que de costum, era un tren directe sense gaires aturades, però un grapat de quilòmetres per córrer... no sabria dir s’hi havia poca o molta gent, ni els pobles per on creuàvem... el meu cos en el vagó i el meu pensament es perdia en l’espai del que venia... finalment el tren arribà, i el metre feu el seu trajecte i l’hotel estava en l’adreça que m’havies dit... però tu no hi eres, arribaries més tard...
oh, Senyor que llarga fou l’espera!
i aquella boja intensitat d’un temps esperat es convertí en la brevetat d’uns instants, d’uns gestos, d’unes mans... d’un passejar entre carrers de la ciutat i un tèrbol emboirat del teu anímic estat... un comiat callat, un somriure apagat i una tornada a l’estació
... en la llunyania de passatgers la teva ombra que marxava... darrera imatge que veié... després ja no quedaren més que les restes d’un dir angoixat i les cendres d’un temps per a viure...
