... he tornat a mirar el temps passat amb la distància infinita d’un temps limitat... recordo aquell món que quedà embossat, empresonat, tancat amb pany i clau, rodejat d’ombres i foscors sense mà estesa ni caliu de prop...
... he tornat a mirar el passat, ara... des d’aquests rierols de pensament que rellisquen amb la serenor que esdevé després de la tempesta, un cel al damunt i no a les meves mans, sobre un terra que em sosté i no a tres pams del terra... miro enrere i no recordo en quin moment les angoixes ofegaren el desig, ni quan el temps les trepitjà... ¡tant és!... la distància, el temps, la llunyania, els dies, els records, l’oblit, tots ells i cap en si mateix, deixaren les seves empremtes en el temps per viure l’avui sense dol...
... miro el passat sense més ferides que les curades, sense més cicatrius que les que ara tinc, vestigis que dibuixen el que ara sóc... el camí segueix al davant, -encara que de vegades- els ulls se me’n van endarrere... no hi ha oblit però tampoc angoixa ni plor, no hi ha foscor però tampoc un sol que estavelli, l’anhel d’un passat no serà mai realitat però segueixo recordant els blancs i negres que vàrem escriure en dos dies i que duraran la infinita distància del meu temps limitat...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
agraïda sempre...