tant de temps des d’aquell desig que em davallava
d’aquelles foscors que m’envoltaven
de la buidor d’un dins... que quedava buit
tant de temps... i les seves espurnes
-de vegades-
surten sobtadament
sota un estol d’interrogants
per què?
per què caure i no aixecar-se?
per què abraçar el desplom...?
on és el coratge i la lluita... ?
on els altres colors... ?
on mirar quan ja no hi ets?
a qui mullarà aquesta pluja?
on llençar els sorolls?
on...
tant se val!
no hi ha respostes
... a qui no feu preguntes
malgrat tot -de vegades- et penso
*
Sóc lluny i no en se res,
ResponEliminamalgrat tot -de vegades- et penso.
I com en una primavera plujosa
floreixen preguntes
com les flors que surten lliures
sense tenir-ne cura,
em se quimèric i vull preguntar.
On serà?
Què farà?
Com seran els versos nous?
Tindrà el foc encès del seu cor?
Hi pensarà?
Mil qüestions esperant resposta.
Mil respostes per a cada pregunta.
Mil temors per si no hi ha resposta.
Malgrat tot,
i no saber-ne res
i témer lo pitjo
-de vegades-
moltes, et penso