la llum d’unes paraules
que encara no he escrit
encega la teva llum,
però les meves paraules
són pobres mots
que enllepissen un full
sense més esperit
que el de complaure’t
o tal vegada sigui el buidar-me
d’una egoista necessitat
cançons velles a cau d’orella
els sons d’uns pensaments repetits
dins un silenci que és ja part de mi
tot plegat un esma deshabitat
un munt de cases buides
on tant sols la llum del sol
té pas d’entrada
i només la pluja pot mullar-ne
les seves parets
em passejo sovint
entre les seves restes
unes pedres aquí
que foren -un dia- lloc de descans
allà petites fonts on bevíem assedegats
després de compartir unes estones,
ara... un entorn malmès
del que en queden poc més que unes runes
i aquesta mirada meva
que les segueix estimant...
*
Busca l'espill
ResponEliminales teves paraules
per mostrar-me
que he d'escriure.
Cerco a cau d'orella
el ressò de la teva veu,
per repetir
allò que vull aprendre
de tu.
Escric, com un infant maldestre
castigat per un vell mestre
cent vegades
els teus versos
per poder aprendre'n.
No entenc de llums
que enceguen
quan la teva m'enlluerna
i no em deixa veure
res més.
No hi ha més sol
que la teva presència
ni més vent
que el teu respirar.
Enyor del nostre temps junts
ploro de la separació
i de l'oblit.
Llàgrimes de descans,
de cercar
respostes sense preguntes.
D'ahirs sense demà
Camins deixats de qualsevol mà,
sense pols ni pedres
que els ribetegin.
em quedaré sense l'esma de la mirada,
perduda,
seca, ja sense llàgrimes,
veu sense paraules,
vida sense esperança.
Dia sense companyia.