eres una veu propera
una imatge desconeguda
no volia saber-ne més
no volia acostar-m’hi més
no volia sentir-te
no cercava tenir-te
tant sols fou un espai més
de cada dia...
les passes però em portaven
i el cor bategava
al so de la teva veu
no volia apropar-me
però el foc s’estenia
s’encenia de pressa
i les flames s’atansaven
no volia... i no podia
i vaig voler tenir-te
i sentir-te
i vaig desitjar saber-te cada dia...
i vaig estimar-te
el vent bufava sense nord
i les flames m’envoltaren
i el foc m’incendià
ja no hi ets
mai et tingué
no sé si mai et vaig estimar
el foc em cremà
m’allunyà el saber-te
i marxares de mi
... el temps seguí el seu camí
en el camí es curaren les cremades
es van cosir les ferides
i se t’endugué massa lluny d’aquí
... de les restes d’aquell incendi
només en queden les cendres
d’aleshores ençà les porto amb mi
*
Reflex de flames enceses
ResponEliminacor rebrotant paraules que cremen
i absència que el foc
fa més gran.
Calia estar més a prop
per fer del cos llaga viva,
que cap carícia pogués curar.
El temps, passant,
tot ho va apagar.
Però dins meu
sento el ml de cada nafra
que et vaig deixar.
Ni present, ni fugisser,
ni callat, ni parlant
ho vaig voler.
El jorn era llarg
i jo ple de temor,
desitjar saber-te cada dia
i desitjar voler-ho apagar.
... de les restes d'aquell incendi
només en queden les cendres
però per a mi,
l'incendi mai es va apagar.